Grup de reflexió i supervisió per a psicoterapeutes i professionals de l’atenció personal i la relació d’ajuda.
La finalitat d’aquest curs és la de reflexionar, explorar i viure els aspectes clau del procés terapèutic i de l’acompanyament a les persones a través de la relació d’ajuda, des d’un enfocament relacional i de desenvolupament de la consciència.
Això serà abordat des de dos vessants:
1- La reflexió teòrica i de significats.
2- La revisió de la pràctica professional a través de la supervisió posant el focus en el procés i la metodologia, però també en tot allò que té a veure amb un model relacional: els aspectes actitudinals, vinculars, transferencials i de destreces per a l’acompanyament.
METODOLOGIA DE LA FORMACIÓ
Com a professionals de l’atenció personal, ens constituïm en catalitzadors i acompanyants del canvi humà. Ens estem validant així com éssers aptes per a incidir en l’altre de manera que aquest pugui sortir dels seus bloquetjos i les seves defenses, afrontar els seus conflictes, sanar les seves ferides i/o madurar, créixer i anar fent un trànsit gradual de la supervivència a la vida.
Donada la subtilesa que té aquesta tasca, es fa necesario disposar d’un “mapa” que permeti entendre la naturalesa del treball que es realitza, tenir un visió el més clara possible sobre el sentit del procés en si, la finalitat de la intervenció, els elements fonamentals que en aquest procés estan implicats i els factors clau que ho propicien i orienten. I això des de dos canals bàsics: El que es fa, i com es fa. i el mitjà a través del què es fa factible el procés.
La supervisió constitueix un espai privilegiat per a la construcció del coneixement professional i el modelatge del rol terapèutic, possibilitant, no sols comprensions intel·lectuals, sinó canvis sobre les actituds i la conducta que donaran pas a noves respostes espontànies i eficaces.
POSICIONAMENT
Ens situem en l’enfocament relacional i de desenvolupament de la consciència, dins del marc dels processos de canvi humà.
La realitat humana és d’una enorme riquesa i complexitat. L’ésser humà es desenvolupa en el medi relacional, és permeable al seu entorn, en un moviment dinàmic constant i es regeix per dues capacitats bàsiques que, fins on sabem, el diferencien de qualsevol altra espècie: la consciència i la voluntat.
Incorporar aquests aspectes dona pas a l’enfocament relacional i de desenvolupament de la consciència. A aquest enfocament cal incorporar els coneixements sobre els processos del canvi humà que diferents disciplines han aportat en els darrers temps.
Les investigacions que va dur a terme el psicòleg C.R. Rogers i que han estat confirmades des de diferents disciplines i investigacions, mostren que la facilitació del canvi en la persona no depèn del model teòric-metodològic o de les tècniques i procediments, sinó de les actituds i destreses del professional per crear una relació específica. Una relació que proporcioni les condicions que permetran l’impuls i desenvolupament del canvi en la persona a la qual s’acompanya.
Temes fonamentals presents en aquest enfocament són:
L’atenció centrada en la persona
La relació quotidiana versus la relació professional
El canvi humà
La creació del vincle i la relació d’ajuda
El procés i els aspectes essencials que donen pas al seu desenvolupament
LA RELACIÓ
El fet més obvi i immediat que descobrim en els processos de l’atenció personal és que aquesta només es fa possible en un context relacional. És a dir, l’atenció personal pren existència en la trobada “cara a cara” de les persones implicades i en l’univers d’interaccions que s’hi produeixen. La relació és un fenomen de gran complexitat en què intervenen aspectes perceptius, cognitius, afectivoemocionals, corporals, conductuals i comunicatius. Del seu desenvolupament depèn que el procés de l’atenció personal es pugui dur a terme de manera exitosa.
Aconseguir que aquesta relació transcendeixi l’àmbit del quotidià o del formal i es constitueixi en el canal des d’on es generi i s’acompanyi el canvi humà és el gran repte que tenim els professionals de l’atenció personal.
EL CANVI HUMÀ
No podem parlar d’“ajuda” sense abordar al mateix temps el tema del canvi humà.
Els significats atribuïts a l’ajuda han anat variant d’època en època i en relació amb els models teòrics en què s’ha basat la intervenció. Així doncs, la resignificació de l’ajuda passarà per la incorporació d’aquells elements teòrics que la ciència actual està aportant i que incideixen directament en la visió de l’ésser humà i de les seves vies i formes de relació amb el seu entorn; així com en la manera com definim el canvi humà i els procediments que fan que aquest es produeixi.
El fi últim en el procés de l’ajuda incorpora sempre la transformació. La idea que ens condueix a incidir en una realitat, en tots els casos, és la de modificar-la en major o menor grau.
Ens trobem, doncs, davant d’un element crucial que ha estat escassament abordat. Com canvien les persones? Què fa que canviïn? Què pot facilitar aquest procés i què és el que pot dificultar-lo? Com podem impulsar i acompanyar processos de canvi humà? Què possibilita que aquest canvi sigui profund i significatiu de manera que l’acció espontània de la persona es transformi? Què fa que aquest canvi es mantingui al llarg del temps?
Es tracta, en definitiva, d’esclarir quina ajuda és la que realment ajuda. Quins són els elements que possibiliten el creixement i desenvolupament de l’ésser humà.
Els desenvolupaments posteriors a les investigacions de C.R. Rogers, duts a terme pel seu deixeble R. Carkhuff, així com les aportacions del psicòleg i filòleg P. Watzlawick, han vingut a donar resposta a aquestes preguntes.
LA SUPERVISIÓ
Necessitem una visió clara dels fenòmens implicats en el canvi humà i el seu procés, així com en la relació i els mitjans perquè, com a professionals, puguem desenvolupar les actituds i destreses necessàries per tal de convertir-nos en l’“eina” adequada per a l’acompanyament de l’atenció personal.
Un espai privilegiat per a això és la supervisió.
Això implica la disposició dels participants a l’autoobservació i a la clarificació de les seves pròpies destreses actuals i d’aquells elements personals que les dificulten, així com l’obertura a l’exploració i pràctica de noves maneres d’estar i de fer que condueixin al desenvolupament de noves actituds, capacitats i procediments.
L’acompanyament dels processos humans ens manté, alhora, en contacte continuat amb el dolor i amb tota la gamma d’emocions i comportaments humans, cosa que suposa una càrrega emocional important i un desgast físic, mental i emocional. És per això que qui acompanya i cuida també necessita ser acompanyat i cuidat.
La supervisió és el lloc privilegiat del qual disposem les persones que practiquem l’ofici d’acompanyar altres persones, tant per l’oportunitat òptima que ofereix de continuar la construcció del nostre aprenentatge i entrenament professional, com per obtenir l’acompanyament i la cura que necessitem en un espai segur i de suport mutu.
L’ESPAI DE SUPERVISIÓ
Possibilita, entre altres coses:
L’expressió del que s’ha viscut i sentit.
Validar-se i interpel·lar-se de manera empàtica i compassiva.
Obrir-se a diverses experiències i òptiques.
Explorar diferents estils i alternatives d’intervenció.
Rebre i donar escolta, comprensió, acollida i suport.
Desenvolupar destreses i revisar actituds i valors.
Modelar el rol professional.
Descobrir el posicionament teòric-metodològic des del qual, conscientment o inconscientment, actuem, i donar-li coherència.
Reflexionar i ampliar el nostre coneixement professional transformant la pràctica quotidiana en experiència i aquesta, en maduresa professional.
